11/09/2004

Fauna (II)

Ahir vaig fer de jurat en un ral·li de curtmetratges d'una bonica població maresmenca. El jurat érem 5 persones, quasi totes de l'ajuntament del mateix poble i dues més que teníem més coneixements tècnics sobre el món audiovisual. Una de les persones mereix un post de la sèrie "Fauna", com ja sabeu, dedicada a aquelles persones que us podeu trobar en reunions, conferències o aules que generen un arquetipus o un model (a no seguir). L'individu en qüestió s'ajustava a l'arquetipus d'aquelles persones a les quals els costa entendre un concepte, acudit, una metàfora... però que quan l'han comprès, tenen l'amabilitat d'explicar-lo a la resta que suposen que no hem pogut realitzar aquell esforç intel·lectual. Això les àvies tenen tendència a fer-ho, fins aquí cap novetat. Ara bé, si això s'uneix a unes certes ganes d'exhibir a tothora els propis coneixements (i que pot ser que, generalment, siguin menys del que creen les expectatives) genera una situació d'irritació per part de la resta de membres del grup: "això era un joc de paraules, ho heu captat?" (això en el segon passi del mateix curtmetratge i quan tothom havia captat el missatge des del primer moment, excepte ell, és clar). La tàctica és clara. Consisteix en deixar anar dues o tres paraules de l'argot del col·lectiu al qual vulguis sentir-te identificat, per tal de deixar la resta del grup fora de joc i guanyar uns punts de superioritat. En el cas de l'audiovisual, va ser suficient amb "ah, aquest programa ja el conec, sí, això ho han fet amb l'Evideo 3.4" o bé "el muntatge era fluix, els he suspès l'argument..." o ja sent una mica més llançats "el recurs del posteritzat en el pla subjectiu estava ben trobat, oi?". Això sí, xerrar sense parar és indispensable.