10/24/2004

Morir (de vegades a Bagdad)

Faig aquest post per dos motius. En primer lloc, per una demanda d'en Xavier Cugat, que no sé qui és però que llegeix el meu blog (gràcies!), i l'altra perquè acabo de veure el reportatge del 30 minuts sobre "Murs". Encara no sé com lligaré les dues coses... ja veurem.
Morir a Bagdad, l'obra de teatre. Bé, jo no en sé gaire de teatre, i és més, no m'acostuma a apassionar gens, les coses com siguin, no dec tenir aquest tipus de sensibilitat. Per tant, si les crítiques la deixen bé o no, la veritat és que això em deixa una mica freda. El que sí que puc dir és que em va semblar, com a mínim, original. El primer cop que la vaig veure em va agradar més; el segon cop, a Vilafranca, vaig pensar que li faltava alguna cosa, el final ens va deixar en general a tots una mica indiferents (si és que parlar de la mort et pot deixar indiferent). El que sí que crec, primer de tot, és el mèrit que té pel fet que totes les persones que ho fan són amateurs, i que van per Catalunya només per bona voluntat contribuint a una causa que els sembla justa. I això, per mi, és el que té més mèrit de l'obra. Pel que fa al contingut, als monòlegs... bé, es corresponen amb la diversitat dels seus autors. En recordo alguns que em van agradar molt ,i altres que eren superficials i fàcils, sense massa més interès, i a més no gaire pensats per a ser interpretats, amb unes parrafades i uns coneixements que els personatges que interpreten no dirien mai de la seva vida, crec que mostra més aviat els nostres arguments per estar en contra de la guerra, i no els arguments dels iraquians (en general, eh?). Vull dir que traspassem el que nosaltres diríem al que diuen els iraquians, i bé, crec que estaria bé intentar entendre com veuen ells /elles les coses, com pensen, què els passa... no sé si el món seria millor, però almenys seria més humà.
Veure "Murs" m'ha recordat la nostra breu estada d'aquest estiu a Palestina. Malgrat la nostra condició de turistes, l'odi es palpa fins i tot abans de creuar la frontera. Bé, la frontera als territoris ocupats, perquè no oblidem que Palestina té el nom oficial als mapes de "Territoris Ocupats de Palestina", cosa que no sé si em sembla més greu o més al·lucinant.
Morir. Tots morim. Però alguns ho fan abans que els altres. Alguns ho intenten evitar. Alguns ho busquen. Aquí, el debat és si els metges poden desendollar la màquina on un bebè de pocs mesos no té cap esperança d'una vida millor. Allà, no hi ha debat, però per si de cas, els soldats israelians (i els policies americans de la frontera, i tants milions de persones més arreu del món) disparen, no fos cas que es colés un terrorista potencial. Ostres, sí que és diferent el preu de la vida!
Morir a Bagdad, Morir a Kigali, Morir a Hebron, Morir a San Diego, Morir a Lhasa, Morir a Ceuta, Morir a Khartum, Morir a Monròvia, Morir a Algeciras, Morir a Barcelona...

3 Comments:

Blogger Ramon B. said...

S'acosta Tots Sants, amb això, un reducte de l'antiquíssim culte als morts i als esperits. Sempre m'ha agradat (i inquietat) la idea que siguin els morts qui et parlin, o que ho sembli, que mantinguis relacions amb esperits o fantasmes (Has vist la pel·li "El fantasma y la señora Muir"?). Creus que els textos de 'Morir a Bagdad' van per aquí o més aviat és una simple projecció dels discursos dels vius? Els protagonistes són els morts com si vivissin o són els morts ben morts? (no sé si m'explico...)

25 d’octubre de 2004 a les 0:11  
Blogger aina said...

Ostres, és una pregunta difícil. Més que res perquè si sortim del pla literari, em costa molt imaginar-me els morts dient-nos coses, jo penso que quan ens morim ja no som. I per tant, no podem tenir un pensament propi com a morts... m'explico? De fet aquesta és la tragèdia de la mort per a mi, el no-ser (bé, aquestes visions tan profundes de la vida i la mort suposo que al llarg de la vida sofreixen alts i baixos, no vull donar res per definitiu tampoc).

La mort és un tema que en realitat m'interessa força. Però també és veritat que potser val més dedicar els esforços als vius... A Morir a Bagdad no parlen els morts, parlen els vius. L'únic és que tots els vius que parlen acaben morts. Però no són reflexions des de la mort, sinó des de la vida. Vaja, em sembla a mi, eh?

25 d’octubre de 2004 a les 11:35  
Blogger Ramon B. said...

Bé, és que jo penso que precisament la literatura sí pot fer parlar els morts, és a dir, pot trencar els límits. Històries de fantasmes, d'àngels i dimonis, d'esperits del més enllà, de països inexcrutats (o inexcrutables, tant me fa, en això estic d'acord amb tu: el que compta és la història dels vius). Em sembla un bon recurs, l'"extern", de parlar d'allò que compta, l'"intern". I els visitants dels cementiris el dia 1 de novembre, crec que amb millor gust que els seguidors dels mèdiums, no tan sols entren en aquest joc, no fan d'espectadors, és que en són jugadors.

25 d’octubre de 2004 a les 23:03  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home