10/26/2004

Oda al conductor simpàtic

"Passi-ho bé!", diu algú que baixa de l'autobús. "I bona hora!", li respon el conductor.
No sé quants de vosaltres agafeu normalment l'autobús Casas que torna cap a Mataró des de Barcelona a la nit. Si ho feu, sabreu que a l'autobús que surt a les 22.35h de Barcelona (l'últim) hi ha el conductor més amable i simpàtic de tota l'empresa Casas, potser de Catalunya i tot.
És un noi de trenta anys i escaig, de Palautordera (té un accent del Montseny, sí...) i que destaca per la seva simpatia. I no és que ho digui jo, en diverses converses he pogut constatar que és una opinió generalitzada.
No us sabria dir massa el perquè, però és un conductor molt diferent a la resta, i amb això no vull dir que els altres (si més no la majoria) no siguin cordials. Quan pujo a l'autobús i veig que ell és el conductor, ja pujo més contenta. I no perquè parli amb ell, no sóc dels que es posen al primer seient i mantenen una llarga conversa amb el conductor... però sóc de les que algun cop m'he posat al segon seient i escolto la conversa entre el conductor i l'habitant del primer seient. De vegades la persona és una mica interessant, i el viatge passa millor, i de vegades hi ha qui es dedica a torturar els conductors amb històries que no tenen cap mena d'interès, ans al contrari. Però aquest conductor aguanta estoicament la conversa i fins i tot hi dóna peu!
Fa el torn de nit, però diu que li agrada, que a la nit el torn massa de pressa. Es nota que li agrada la seva professió, que hi posa ganes. Potser és això, el que fa que tingui un no sé què diferent: la il·lusió.

10/24/2004

Morir (de vegades a Bagdad)

Faig aquest post per dos motius. En primer lloc, per una demanda d'en Xavier Cugat, que no sé qui és però que llegeix el meu blog (gràcies!), i l'altra perquè acabo de veure el reportatge del 30 minuts sobre "Murs". Encara no sé com lligaré les dues coses... ja veurem.
Morir a Bagdad, l'obra de teatre. Bé, jo no en sé gaire de teatre, i és més, no m'acostuma a apassionar gens, les coses com siguin, no dec tenir aquest tipus de sensibilitat. Per tant, si les crítiques la deixen bé o no, la veritat és que això em deixa una mica freda. El que sí que puc dir és que em va semblar, com a mínim, original. El primer cop que la vaig veure em va agradar més; el segon cop, a Vilafranca, vaig pensar que li faltava alguna cosa, el final ens va deixar en general a tots una mica indiferents (si és que parlar de la mort et pot deixar indiferent). El que sí que crec, primer de tot, és el mèrit que té pel fet que totes les persones que ho fan són amateurs, i que van per Catalunya només per bona voluntat contribuint a una causa que els sembla justa. I això, per mi, és el que té més mèrit de l'obra. Pel que fa al contingut, als monòlegs... bé, es corresponen amb la diversitat dels seus autors. En recordo alguns que em van agradar molt ,i altres que eren superficials i fàcils, sense massa més interès, i a més no gaire pensats per a ser interpretats, amb unes parrafades i uns coneixements que els personatges que interpreten no dirien mai de la seva vida, crec que mostra més aviat els nostres arguments per estar en contra de la guerra, i no els arguments dels iraquians (en general, eh?). Vull dir que traspassem el que nosaltres diríem al que diuen els iraquians, i bé, crec que estaria bé intentar entendre com veuen ells /elles les coses, com pensen, què els passa... no sé si el món seria millor, però almenys seria més humà.
Veure "Murs" m'ha recordat la nostra breu estada d'aquest estiu a Palestina. Malgrat la nostra condició de turistes, l'odi es palpa fins i tot abans de creuar la frontera. Bé, la frontera als territoris ocupats, perquè no oblidem que Palestina té el nom oficial als mapes de "Territoris Ocupats de Palestina", cosa que no sé si em sembla més greu o més al·lucinant.
Morir. Tots morim. Però alguns ho fan abans que els altres. Alguns ho intenten evitar. Alguns ho busquen. Aquí, el debat és si els metges poden desendollar la màquina on un bebè de pocs mesos no té cap esperança d'una vida millor. Allà, no hi ha debat, però per si de cas, els soldats israelians (i els policies americans de la frontera, i tants milions de persones més arreu del món) disparen, no fos cas que es colés un terrorista potencial. Ostres, sí que és diferent el preu de la vida!
Morir a Bagdad, Morir a Kigali, Morir a Hebron, Morir a San Diego, Morir a Lhasa, Morir a Ceuta, Morir a Khartum, Morir a Monròvia, Morir a Algeciras, Morir a Barcelona...

10/23/2004

Escletxes

Ahir vam anar a una taula rodona que organitzava Capgròs sobre si la premsa digital podria substituir la premsa convencional. De fet, el tema es va dispersar una mica, però bé, aquesta no és la qüestió, per a llegir-ne cròniques segur que els altres assistents que hi havia per allí, també aficionats als weblogs, les faran molt millor.
La primera cosa que vaig copsar va ser, en un primer moment, veure que gairebé tots els assistents que en aquell moment hi havia allà presents, periodistes i alguns polítics, eren homes. D'entre els ponents, 5 i el moderador, només hi havia una dona. Ja sé que els homes que llegeixin això pensaran "no cal exagerar", però crec que aquestes petites coses que conformen el dia a dia són molt significatives, i com parlava ahir amb algú, les dones ens n'adonem més que els homes, potser perquè ens afecta directament.
Continuant amb aquest fet, hi havia una segona constatació. Malgrat que pràcticament tots els ponents eren els responsables d'un mitjà de comunicació digital, tots eren, de fet, la versió electrònica d'un mitjà "tradicional" (Capgròs, El Punt, TeleNotícies, ComRàdio). I, coses de la vida, la única noia que hi havia allà era la directora del diari electrònic La Malla, l'únic diari exclusivament digital, i que utilitza ja un llenguatge exclusivament per a la xarxa. Això em va fer pensar com els homes dominen encara el món que ells mateixos han creat, encara hi ha aquells "periodistes de la vella escola" (ídem als polítics), mentre que les dones s'obren pas i s'espavilen en les escletxes que aquest sistema els deixa (un dia tornaré al tema).

10/18/2004

Fauna (I)

Tots haureu coincidit algun cop, al llarg de la vostra etapa acadèmica o formativa de qualsevol tipus, amb una sèrie d’especímens (entre els alumnes, dels professors ja en parlarem en altres ocasions) que amb la seva presència s’han convertit en un tret definitori de les aules, la seva pròpia fauna. Nota: tots els casos estan basats i documentats en fets reals. El primer especímen és el que avui ha entrat a la classe d'ètica (pels no iniciats: estudio Filosofia a distància, a la UNEd, però dilluns tinc una mena de classes-tutories presencials, optatives). Es tracta d'aquell tipus de persones que es pensa que està sol a classe, i que el que li passa a ell ens ha d'importar a tots. En aquest cas era un senyor de mitjana edat, que comença la seva (suposo que esperada) carrera de filosofia. Ha arribat tard, i just en la presentació de l'assignatura, aixeca la mà. El professor li cedeix la paraula. "No, és que acabo d'arribar i m'agradaria que em comentessis la bibliografia de totes les assignatures que faig". El professor, amablement, li respon que per això haurà d'assistir a les altres classes o bé parlar amb els altres professors, que ell només parla de la bibliografia de la seva assignatura. però com que resulta que també fa la classe de lògica, hem hagut de suportar l'explicació de la bibliografia de lògica que acabava de fer fa un moment.
Perquè, esperar al final de classe per a preguntar-ho en privat, no, oi? O preguntar-ho als companys que fan les mateixes assignatures després durant el descans?
Tampoc ens han faltat les explicacions sobre si li agrada molt la filosofia, i Aristòtil (als altres que fem filosofia, ens deu agradar la física nuclear). En fi, que l'educació és un bé escàs...

10/17/2004

Nosaltres sí que sabem fer sorpreses

Abans que res, organització. Si cal anar a sopar a Vilafranca, la millor hora per sortir del Maresme no és altra que les 21.30h, com vam fer nosaltres ahir a la nit. Objectiu: anar a sopar (com a sorpresa) amb una amiga que fa anys la setmana que ve. Excusa: anar a veure Morir a Bagdad, espectacle teatral que fan uns mataronins sobre la guerra a l'Iraq i les conseqüències mortals per a la població.
Problema 1. Avisar algú perquè no sopi a les 21.30h de la nit (quan ja era a un bar-restaurant, a punt de demanar) no és una bona estratègia. Problema 2. Arribar a les 22.30h amb la intenció de sopar i després anar a veure l'obra, no és una bona estratègia. Problema 3. Demanar pizzetes calentes enlloc d'entrepans freds per emportar i que per tant arribem tard, tampoc és una bona estratègia. Problema 4. Arribar quan ha passat quasi mitja hora que ha començat l'espectacle (sort que no és narratiu en el sentit clàssic i que no passa res si entres més tard), sobretot quan dura només una hora, tampoc demostra una gran planificació. Però bé, finalment vam veure l'obra, vam menjar alguna cosa i vam poder parlar i explicar-nos cosetes, que feia temps que no ens vèiem!
Conclusió: si vols anar a sopar a Vilafranca per veure una amiga que fa anys, el dia abans la truques i li dius: vindrem 4 a sopar amb tu demà al vespre, espera'ns per sopar arribem quan arribem, i si tenim temps anirem a veure l'obra de teatre .A les nou va bé?

Ball de bastons

No, no em refereixo a la política.
Em refereixo al ball tradicional català que es balla amb picarols als peus i uns bastons a les mans, i que consisteix en no haver d'anar al metge després d'ajuntar-se vuit individus i anar-se donant cops (als bastons dels altres).
Ahir vam fer el primer assaig de la futura colla de bastoners i bastoneres de De Bòlit, la colla de cultura popular de Premià de Mar. A partir d'aquest grup de cultura tradicional catalana, ja hi ha geganters, capgrossos, tabalers, diables, grallers.... de totes les edats, i molts.
Recordo el primer cop que vaig anar a la Festa Major de Vilafranca, tenia 15 anys. Recordo aquella cercavila amb els castellers de Vilafranca, els falconers, grups de balls de bastons, esbarts dansaires.... i jo pensava, ostres a la nostra festa major l'únic que hi ha és la festa de l'espuma!!! (això llavors, que ara ja tenim una de les festes millors de Catalunya!). Sembla mentida, en tot aquest temps, el que ha canviat Premià en aquest sentit. Jo trobava a faltar poder participar en un esbart, tenir amics a la colla castellera i enamorar-me d'algun dels tabalers. Però no eren habituals aquestes manifestacions de cultura catalana per aquí. Ara, no obstant, i gràcies a l'esforç d'un bon grup de gent de Premià (en els quals no formo part) s'està recuperant la cultura tradicional d'una manera increïble (i després diuen que amb la immigració estem perdent la identitat!). Hi ha més de 50 diables, més de 30 tabalers (molts de 15 anys, justament), que tenen ganes de fer festa i de participar de tot això.
Estic contenta, tot i no viure ja a Premià (és que ja està bé, eh??) de poder participar humilment (de moment hem fet només el primer assaig) en tot això, i en anar a Vilafranca només haver de dir "ah, al Maresme també ho fem, això!".

10/15/2004

Leyla Zana, en català

Com publicava avui Vilaweb (m'hagués agradat que sortís a les notícies per televisió, però de moment es veu que no interessa), l'ex-diputada kurda Leyla Zana, després d'haver-se passat deu anys a la presó (el seu únic crim, parlar kurd, la seva llengua materna) ha anat al Parlament Europeu a recollir el Premi Sakhàrov que li van atorgar l'any 1995, i que per motius obvis no va poder recollir en el seu moment.
Doncs s'ha adreçat al Parlament, entre altres llengües, en català! Llengua que, per cert, actualment no està autoritzada en aquest Parlament dels Estats. M'ha fet molta il·lusió la notícia, en primer lloc perquè és una persona que admiro moltíssim i estic molt contenta que finalment l'hagin deixat en llibertat (només per la pressió de la UE, que sinó compleix els 15 anys sencers i potser algun més i tot!). El detall (i tota la intenció política que hi ha posat) de dedicar unes paraules en català demostra la seva sensibilitat per aquestes qüestions, que ella pot entendre perfectament bé degut a la situació que viu el poble kurd.
Empatia que també tenim nosaltres amb el Kurdistan (ben aviat, el Centre d'Informació i Recerca del Kurdistan sortirà a la llum!). Sort que entre les nacions sense estat ens fem costat les unes a les altres (i encara), perquè com hem pogut comprovar, si hem d'esperar que els estats ens donin algun tipus de suport, ho tenim ben magre...
Gràcies Leyla, gràcies per dedicar la teva vida sencera a lluitar per la justícia; per la del teu poble, i per la del nostre.

10/13/2004

Cinema i drets humans

Per cert, demà comença a Barcelona el Festival Internacional de Cinema i Drets Humans, que també es podrà veure a (simultàniament) a Bilbao, Girona, Madrid, Santiago de Compostela i Vinaròs. Si algú hi vol anar, a mi m'agradaria anar-hi algun dia ( o més d'un), que hi fan pelis que estan molt bé! Quan vam estar a Jerusalem havíem d'anar a veure "Arna's children" (crec que la fan el proper dilluns) però el director havia de venir amb la peli sota el braç, i estava a Jenin i no el van deixar creuar els checkpoints per baixar fins Jerusalem, així que ens vam haver de conformar amb un documental d'història dels segrestaments d'avió (molt adient, tenint en compte que tornàvem al cap de pocs dies en avió). Així doncs, m'agradaria poder-la veure ara! També vam veure allà (i no la fan en aquest festival, esperarem una propera ocasió) "Another Road home", una pel·lícula també sobre Israel i Palestina feta per la israeliana Danae Elon, filla d'un important escriptor jueu d'esquerres. Va estar molt bé, us la recomano (si la podeu aconseguir)!

Diarios de motocicleta

Ahir vam anar al cine a veure "Diarios de motocicleta", pel·lícula de Walter Salles protagonitzada per Gael García Bernal, que encarna un jove (i guapo) Ernesto Guevara, abans de ser "El Che", quan amb 23 anys recorre l'Amèrica Llatina de viatge amb un amic seu. És una pel·lícula d'aquelles que agraden de veure, plena d'ideals, de joventut, d'il·lusions... No pretenc fer una crítica literària (per això, busqueu el google que experts en cinema en fan a patades). La pel·lícula m'ha recordat una mica la sensació que tinc els cops que he anat de viatge (que tampoc han sigut tants com això). Quan coneixes a gent que ho està passant força malament, i clar, tu allà de vacances, per pocs diners que tinguis de pressupost pel viatge (com en el cas d'Ernesto i Alberto), mentre els altres lluiten cada dia, com diu el Che a la pel·lícula, "por cada alenada de aire" (bé, ell ho diu com a metàfora a partir de la seva asma, però crec que és una frase bonica i que serveix).
Això et fa sentir malament, trista, però cap de nosaltres hem triat el lloc on hem nascut, i és clar, això fa que el valor no estigui en el lloc d'on vinguis sinó al lloc on vagis, i potser fins i tot (i no m'entengueu malament) podria tenir més mèrit abandonar una vida "regalada" per lluitar pels drets i la injustícia dels altres, ja que la lluita dels "de baix" és una necessitat -no per això vull treure-li'n el mèrit, que quedi clar-. I en aquest sentit, malgrat tots els peròs que sé (alguns de vosaltres) que m'hi objectareu (i no dic que sense raó), Ernesto Guevara s'ha guanyat a pols el lloc que ocupa en la nostra admiració.

10/12/2004

Som "massa"

Aquest matí, com alguns milers de catalans i catalanes més, ens hem llevat dient-nos: "aquest matí anirem al Cosmocaixa, que a més fins el gener de 2005 és gratuït". Així que ens hem llevat, hem recollit amb el cotxe tots els membres de l'expedició (Premià, Barcelona...) i ens hem dirigit cap al Nou Museu de la Ciència, el Cosmocaixa (que per cert, no és una mica cutre posar el nom del patrocinador en el mateix nom del museu??). No sabíem massa bé cap a on havíem d'anar, un cop érem a la plaça Lesseps (no, no hem anat per la Ronda, havíem de passar per l'Eixample) però l'allau de cotxes a partir d'Hospital Militar (cotxes amb cadiretes de nens petits, nens més grans, ja no tan nens...) ens ha assenyalat el camí. Sí, aviat hem constatat que tots, absolutament tots, anàvem en la mateixa direcció, i que per tant passàvem de ser de simples co-ciutadans a ferotges competidors per a poder aparcar el cotxe menys enllà que la resta. Érem molts, i ningú estava disposat a cedir. I per què no dir-ho, quan hem trobat aquell lloc a un carrer amb pujada, una mica més amunt del museu, anant cap al Funicular, ens hem sentit ben satisfets de veure la resta de "pringats" com buscaven desesperadament vianants amb intenció d'agafar el cotxe i marxar, per posar de seguida les llums d'emergència i assegurar-se el tret. Un cop aparcats, hem baixat amb orgull caminant fins l'entrada del Museu. La sensació era "no serà tant", veient una cua immensa però amb la sensació que les portes encara no havien obert. Podem ser tan ingenus, de pensar que a les onze del matí el museu romania tancat encara? Sí. Fins que el noi de l'entrada ens ha fet veure que el museu era completament ple, i aquella gent esperava per a poder entrar quan els de dins sortissin. La nostra ingenuïtat no era només tal, sinó que a més, havíem comès l'error (de principiants en activitats de masses) de subestimar les dimensions de la cua, que pràcticament cobria dues illes de cases. Total, que amb la cua entre les cames, hem tornat a agafar el nostre cotxe tan ben aparcat i hem girat cua. Sí, som així d'originals. Anar al Cosmocaixa poc després d'haver-se inaugurat, quan és gratuït i en un dia on tothom, i tothom vol dir TOTHOM, té festa. Però és gratificant, això de sentir-se part de la "massa": ser la majoria en les estadístiques, ser la notícia en les aglomeracions, ser el perfil de "ciutadana catalana". Ara només ens falta marxar en cotxe els divendres a la tarda per l'A7, i tornar diumenge a la tarda, per contribuir a la caravana. També podríem anar a comprar el primer dia de rebaixes, o regals de Nadal el 24 a la tarda. però bé, qui ens demana ser originals? A més, si volguéssim ser diferents, haguéssim anat al Fòrum.

10/10/2004

Estambul, retorn virtual

Aquesta tarda hem anat a veure, al CCCB, un documental dins del Docupolis, el festival internacional de documentals de Barcelona. Es deia "Un hiver à Istanbul", i era un documental sobre la manca de llibertats polítiques a Turquia, sobretot i especialment en relació als kurds.
M'ha agradat reviure algunes imatges de la ciutat, m'ha emocionat veure el tramvia d'Istiklal Caddesi, per on es manifestaven les mares kurdes, els fills i filles de les quals eren empresonats. També nosaltres hi vam viure una manifestació d'estudiants contra la guerra, tot i que la proporció de policies per manifestant era de 5 a 1, i sense exagerar. Tornar a veure el Bòsfor, els carrers de la ciutat, la inefable Mesquita Blava, les quatre paraules que vam aprendre (ara mateix només em ve al cap "evet" -sí- i "evli" -casat-).
Se m'ha posat la pell de gallina d'escoltar els testimonis dels homes i de les dones kurdes, sobretot per la ganes de lluitar pels seus drets que demostraven. Les dones, especialment, treien una energia descomunal de la més absoluta desesperació per a reivindicar els seus drets, com a dones, com a kurdes i com a persones. Sobretot tenint en compte que els seus fills i filles estaven morint-se literalment a la presó després d'una vaga de fam a la qual el govern turc no va fer el més mínim cas.
Veure aquest documental m'ha recordat, un cop més, què és el que vull fer a la vida. Vull fer això, vull donar veu a la gent sense veu, vull recordar als qui perpetuen aquestes situacions que som més, que sabem què passa i que amb la nostra feina encara ho sabrà més gent, que ja no existeix la impunitat que s'amaga darrera la desinformació (o si més no, volem que deixi d'existir) i que ja n'hi ha prou.

10/09/2004

benvinguda

Hola,
és el meu primer "post" d'aquests, després de llegir les pàgines que teniu alguns de vosaltres. No us puc dir què trobareu en aquest blog, perquè encara no ho he pensat. Però la idea és poder compartir amb vosaltres les coses que em passen pel cap tot sovint, i que amb alguns parlo, amb d'altres no és tan fàcil trobar el moment... També per a explicar propostes de transformació social que em semblen interessants, per construir un món diferent, com a mínim, del que tenim. A veure si les noves tecnologies ens ajuden!
Aina