11/22/2004

Trasllat

"El camí de les petites veritats" està de trasllat. He sabut, gràcies a l'amable intervenció d'en Jordi, que existeix un espai per a fer blogs en català, "www.lamevaweb.info". Així doncs, em veig amb l'obligació moral de fer un trasllat de web per tal de donar vida a les iniciatives en català que sorgeixen a la xarxa. Com que encara estava en un inici i no tenia gaires posts, he pogut traslladar-los (a lo cutre, fent un talla-enganxa) al nou weblog, malgrat que no he pogut salvar (almenys de moment, informàtics a l'auxili) els comentaris. Bé, doncs, em podreu trobar a www.lamevaweb.info/ainafer. Fins aviat!

11/15/2004

El Règim del Solitari

Abu Bakr Muhammad ibn Yahya ibn al-sa'iq ibn Bayya (Avempace pels amics, i pels llatins -gràcies!-) va escriure un llibre fa gairebé mil anys que es deia El Règim del Solitari. En ell explicava que tots els homes (a les dones que les bombin) vivien (i viuen) en societats imperfectes, i que la societat ideal no només no existeix en la seva circumstància històrica sinó que és poc probable que arribi a existir. Hi ha, però, persones que se senten aïllades o "diferents" de la resta de la seva societat, una minoria amb inquietuds (en el seu cas metafísiques o filosòfiques) que se senten "soles" enmig de l'altra gent. Avui comentàvem a classe com tots en alguns (o molts) moments en hem sentit així, que no encaixem en la majoria, que les nostres inquietuds no són compartides i que volem altres persones amb qui compartir un altre tipus de societat o de cultura. Aquests solitaris, diu Avempace, que identifica amb els "filòsofs" o els savis, conformen una societat ideal. Solitari és, segons ell, tot aquell qui se sent ciutadà de la comunitat ideal, malgrat viure en una societat humana concreta. De fet, és una manera com una altra de consolar-se i de no sentir-se tan estrany en aquest món, tant per ell com per nosaltres. Cal salvar les distàncies, és clar. Jo en aquest cas no sóc ni filòsofa ni sàvia ni conformo cap societat ideal (Avempace, modest allò que es diu modest no era). Però és cert que cada cop que veus gent que pensa com tu (o d'una manera no tan allunyada), que té les mateixes inquietuds, pors, desitjos, aspiracions, et sents una mica més acompanyada, menys estranya en el món. I crec que no cal ser ni savi ni filòsof ni ideal per a trobar-se en una situació així, sinó que cadascun de nosaltres, a la nostra manera, necessitem aquest suport social (l'home, i la dona, són animals socials, això ja ho deia Aristòtil -no hi ha manera que descobrim res!-).

11/11/2004

Més patata brava

Prometo que no és l'últim... és que no ho he pogut resistir! "Com que no tinc el barret màgic de Harry Potter, l'única manera de decidir quina nota us poso és posar-vos un exàmen." Esteve Riambau

"Als cines de Barcelona hi ha dues classes de butaques: les que se t'enfonsa el colze i les que et destrosses l'espinilla." Esteve Riambau

"(al seu despatx, repassant una pràctica suspesa) Quan vaig començar a llegir el teu article, em pensava que havies creat un personatge monstruós per dir: 'Mira com de depravada és la nostra societat!' Però després em vaig adonar que era la teva opinió." Gemma Casamajó

"Un editorial de El Periódico el podria fer molt bé el meu germà petit" Jaume Vidal

"No nos pagan por pensar, nos pagan por venir aquí y vomitar" Casimiro Torreiro

"Si follas igual que escribes, no me gustaría nada ser tu novio" Francesc Burguet

"Si home! Ana de Palacio! Aquella que sembla sortida d'un quadre de Velázquez!" Francesc Burguet

"A mi és que l'Artur Mas em sembla un venedor de El Corte Inglés" Pere-Oriol Costa

"Por poner un ejemplo menos trágico: una explosión nuclear " Joana Gallego

"Una notícia normal? què és normal? Per tu el rei és normal??....si?....i l'aznar és normal??...si? i jo sóc normal?...si?...i el marichalar? el marichalar no! eh! " Francesc Burguet

"Hem de fer un crèdit de lliure elecció de com passar fotocòpies" David Vidal

11/10/2004

Mozilla Firefox

M'acabo de baixar de Softcatalà el Mozilla Firefox, l'explorador d'internet que es presenta com a alternativa a l'Explorer de Microsoft, en programari lliure. És important, per mi que no sóc gens iniciada en el món informàtic, per dos motius. En primer lloc, perquè per a tots els que som una mica idealistes romàntics, el programari lliure és com un brot d''esperança en la humanitat. Un conjunt de persones, sense cap ànim de lucre, creen programes que després distribueixen gratuïtament per a tothom, on tothom pot col·laborar-hi. Com a idea, és genial, i el que encara és millor: funciona! Fins i tot la versió en català és molt més ràpida (també gràcies a l'esforç de molta gent) que en qualsevol programa que es compri. En aquests dies de tanta crispació per la traducció de la Constitució Europea, és una bona notícia que mentre els polítics es barallen, hi ha persones que treballen perquè el català tingui tantes oportunitats a internet com les tenen les altres llengües. En segon lloc, és important perquè el programari lliure és una alternativa real a Microsoft, com a mínim en un cert termini. Després de les eleccions americanes, hem après una lliçó (bé, ja la sabíem, però és un bon recordatori): els Estats Units no poden governar el món, em nego a pensar que hi estan capacitats (per no parlar de justícia, és clar). Si no volem que els Estats Units governin el món, si volem que la ONU o la institució internacional que la segueixi, estigui capacitada per prendre les regnes que ara tenen els americans, cal mà dura. I mà dura no vol dir guerres preventives ni qualsevol d'aquestes excuses barates, sinó que vol dir que fem el que estigui a les nostres mans perquè s'acabi l'hegemonia nord-americana al planeta. Així doncs, baixeu-vos el Mozilla! NOTA: Segurament hi ha algunes inexactituds en els posts. No us talleu, comenteu-les! Ja ho deia Aristòtil: "sóc amic de Plató, però sóc més amic de la veritat".

11/09/2004

Fauna (II)

Ahir vaig fer de jurat en un ral·li de curtmetratges d'una bonica població maresmenca. El jurat érem 5 persones, quasi totes de l'ajuntament del mateix poble i dues més que teníem més coneixements tècnics sobre el món audiovisual. Una de les persones mereix un post de la sèrie "Fauna", com ja sabeu, dedicada a aquelles persones que us podeu trobar en reunions, conferències o aules que generen un arquetipus o un model (a no seguir). L'individu en qüestió s'ajustava a l'arquetipus d'aquelles persones a les quals els costa entendre un concepte, acudit, una metàfora... però que quan l'han comprès, tenen l'amabilitat d'explicar-lo a la resta que suposen que no hem pogut realitzar aquell esforç intel·lectual. Això les àvies tenen tendència a fer-ho, fins aquí cap novetat. Ara bé, si això s'uneix a unes certes ganes d'exhibir a tothora els propis coneixements (i que pot ser que, generalment, siguin menys del que creen les expectatives) genera una situació d'irritació per part de la resta de membres del grup: "això era un joc de paraules, ho heu captat?" (això en el segon passi del mateix curtmetratge i quan tothom havia captat el missatge des del primer moment, excepte ell, és clar). La tàctica és clara. Consisteix en deixar anar dues o tres paraules de l'argot del col·lectiu al qual vulguis sentir-te identificat, per tal de deixar la resta del grup fora de joc i guanyar uns punts de superioritat. En el cas de l'audiovisual, va ser suficient amb "ah, aquest programa ja el conec, sí, això ho han fet amb l'Evideo 3.4" o bé "el muntatge era fluix, els he suspès l'argument..." o ja sent una mica més llançats "el recurs del posteritzat en el pla subjectiu estava ben trobat, oi?". Això sí, xerrar sense parar és indispensable.

11/08/2004

Llegir

L'altre dia parlava amb unes amigues sobre els llibres. Cap de les tres érem grans fans d'aquests "best sellers" que tothom ha llegit i que cal llegir per estar en sintonia a les converses: Els Pilars de la Terra, el Codi da Vinci, el Clan de l'Ós de les Cavernes... no n'he llegit cap (i segurament m'agradarien,eh?).
Avui estava pensant en què és per a mi un bon llibre. I la meva conclusió és que per a mi, un bon llibre és aquell que et llegiries dues, tres o mil vegades. Hi ha llibres que la única gràcia que tenen és saber el final, resoldre com acaba la història. N'hi ha d'altres on la història acaban sent el menys important, sinó que el que explica, o bé la manera com ho explica, ens fascina.
Per a mi, és el cas de Milan Kundera. No sé si és un bon escriptor o no (no en conec la crítica oficial), però els seus llibres m'agraden molt. Especialment, La insostenible lleugeresa del ser. Me l'estic llegint per quart cop, i encara no en tinc prou. Cada cop que llegeixo les mateixes paraules, més m'agraden. Us el recomano.

11/05/2004

Ecosistemes

Què ha passat aquesta setmana? Eleccions Bush ( i mort de Iàsser Arafat, però d'això en parlem més endavant).
Evidentment tenia la idea de fer-ne un post, però com que vaig tard (hi ha dies més complicats que altres) m'he dedicat a llegir els posts dels altres blogs d'amics i coneguts (els trobareu tots aquí a la dreta, on diu "blogs d'amics i coneguts", no té pèrdua :-P).
A nivell d'anàlisi polític són increïbles, així que evidentment no els podré superar. Tots els articles de diari d'aquesta banda de l'Atlàntic estan descrits i comentats, i com que a més tampoc els he llegit, doncs no puc posar-me a analitzar-los.
Així doncs havia pensat fer un comentari sobre els comentaris que han generat en els blogs les eleccions nord-americanes (seria un metacomentari?...) però això també està fet! En Ramon Bassas se m'ha adelantat .Què puc fer, doncs? Un comentari sobre el comentari que s'ha fet sobre els comentaris de les eleccions americanes?
Reprenent el post d'en Joan , "Per a tothom", on parla dels cercles viciosos que es creen en qualsevol poble o ciutat (però haig de dir que especialment a Mataró!), és curiós com fins i tot internet, que és un espai obert a tothom, genera aquesta mena de cercles. En els blogs uns ens citem als altres, creant així un ecosistema propi que potser pot quedar llunyà a les persones que no formen part d'aquest espai. Potser és que les persones necessitem aquests cercles, ens sentim més segures pensant que dominem la situació malgrat que potser no sigui així (internet ens supera, encara). No podem saber qui ens llegeix, de vegades ens sorprenem quan persones que no teníem "fitxades" resulta que llegeixen el que escrivim, quan en el fons a Sri Lanka ens podrien llegir! (si parlessin català).
Quan escric penso en qui em llegirà. I potser fins i tot escric d'una manera o d'una altra depenent de qui, en aquell moment, penso que serà la lectora (no en les conviccions, és clar, però sí en la manera d'escriure o fins i tot en el tema). És evident, aquí no serveix el "no, jo escric per mi". Que això és públic! No escric sempre per les mateixes persones (potser algun dia endevineu un post íntimament dedicat...) però és evident que hi pot haver lectores que no conec. I quan me n'assabento, sento en part una certa alegria però per altra banda també vergonya... Potser d'expressar coses que em penso que sé a qui dic a un anònim universal. Potser a tu...

11/02/2004

La Justícia a l'ordre del dia?

Se suposa que aquesta és la gran nit de les eleccions americanes. I realment és així, ja que el que passi als Estats Units pot incidir arreu del món.
Però ara mateix m'és més urgent parlar d'uns fets més propers, i considero que molt rellevants. I és que avui hi ha dues notícies del dia. La primera és que el Tribunal d'Estrasburg ha condemnat a l'estat espanyol per no investigar denúncies de tortures, en el cas dels independentistes catalans detinguts i (suposadament, però jo m'ho crec) torturats per la Guardia Civil. La segona notícia, que hi guarda una certa relació, és l'absolució de Zigor Larredonda i Laura Riera dels càrrecs de col·laboració amb banda armada (ETA en aquest cas).
Les dues són bones notícies, jo diria que excel·lents.
La primera, sobretot simbòlicament. És el primer cop que un tribunal de drets humans acusa públicament Espanya, encara que sigui només de no haver investigat les tortures, no pas d'haver-les comès (cosa actualment indemostrable, ni per una banda ni per l'altra). Que un estat que es diu "de dret" no investigui els casos de tortures, em sembla molt, molt, molt, molt greu. Tant aquí com al País Basc el nombre de casos denunciats és impressionant, però darrerament diverses organitzacions han manifestat la seva preocupació que en el cas dels immigrants el tema de les tortures fa esgarrifar.
La segona. Aquests nois (i molts d'altres en molts altres casos) s'han passat 3 anys a la presó i han sofert tot tipus d'humiliacions, a més d'haver-se malmès el seu honor, per una cosa que se suposava que no havien fet, i per la que finalment han sigut absolts. Us imagineu què són, 3 anys? Per uns nois joves, com ells, com jo, és una eternitat, és quan estem definint el nostre futur, les nostres espectatives. Qui els tornarà aquest temps? Qui podrà esborrar el que han hagut de viure del seu cap? Sé que el tema d'ETA és molt complicat, però l'estat té prou fonts d'informació com per no cometre aquest tipus d'errors, si és que és un error el que ha passat, o en tot cas per rectificar-lo abans de l'eternitat de tres anys.
Si escric aquest "post", malgrat tot, és per donar-me fe a mi mateixa en la "Llei", potser algun cop, ni que sigui tard, o increïblement tard, és possible la justícia?

11/01/2004

La patata brava

Avui és Tots Sants, i tocaria fer una petita reflexió sobre la influència de la mort, o del "saber que morirem" (la mortalitat) en les nostres vides. Però no ho faré.
A la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, on vaig estudiar, fa pocs anys va aparèixer una iniciativa divertida i curiosa: www.patatabrava.com. Es tracta d'una web on a més de tonteries diverses s'hi poden trobar TOTS els apunts de les carreres de la facultat, així com fòrums per a cada carrera/classe/grup, i comentaris i consells sobre les assignatures. Fa poc s'hi ha incorporat la facultat de Veterinària (relació? doncs segurament algú que coneix a algú...). Però la secció estrella és la "Mítiques". Es tracta d'una secció on totes les estudiants poden introduir cites dels seus professors. Si, a més, els coneixes, és francament divertit.
A continuació, cito algunes aportacions:
"A periodisme us ensenyaran a enganyar sense mentir". Francesc Burguet (professor de redacció periodística).
""- A veure, digue'm quina és per a tu la notícia més important del dia. - (l'alumne): La reforma de la llei de la qualitat de l'ensenyament que volia fer el PP. - I quines han estat les teves fonts? - El 20 minuts i la ràdio. - Quina emissora de ràdio? - La COPE... - (pensa una estona)... surt de classe si us plau... ". Antoni Batista
"(Obre la porta de classe) Perdón, ¿tenéis un poco de yeso? " Elisabet Garcia.
"Perquè em mireu així??? que no sóc el Marichalar, eh?". Francesc Burguet
"La història s'ha dividit en els moments de repartir hòsties i els d'hegemonia ". Joan Manuel Tresserras
"Tu ets en persona el que La Razón és en diari". Francesc Burguet
"Ja que pel teu cos mai t'admiraran, almenys et podran admirar pel que escrius". Ivan Tubau.
"Si yo me muero, es noticia, porque os enterareis todos; pero si se muere uno de vosotros, no es noticia, porque puede ser que yo no me entere, ¡que ya me ha pasado alguna vez! ". Joana Gallego
El Periódico acabará siendo un tebeo de la información ". Daniel Jones
"Sabem que no ets massa llesta...però no ho demostris tan sovint (a una alumna) ". Francesc Burguet.
"Entre falda y falda deberíamos empezar a pensar en un libro, señorita". santiago Alcoba
"Cuando me preguntan de qué trabajo siempre digo que soy payés, me da verguenza decir que soy profesor". Félix Balanzó.
"Després de tot el que ha passat, a Fraga el xapapote li deu de parèixer Disneylandia". Martí Marín
"Per aprovar la part teòrica, els treballs han de tenir una dignitat mínima, i veient algunes de les vostres cares, ja es veu que de dignitat, en teniu poca". Ferran Lalueza
Burch defineix les característiques comunes del cinema dels orígens com a modus de representació primitiva. Però això només és la teoria de Burch, no és que els germans Lumière portessin unes samarretes que posessin 'We love modus de representació primitiva'! ". Esteve Riambau
"Generalmente debemos redondear las cifras cuando estamos locutando. Para no generar dudas. Pero hay cifras que no se deben redondear ¡No iremos a redondear el número de los ciegos!". Juan José Perona.
"Sí, està prou bé però la representació dels actors no m'acaba de fer el pes... Per exemple, no se... els efectes d'un "tripi" no són aquests!! (cara de circumstàncies de l'alumne) ... bueno a veure, que jo mai... que no ho se, però falta dramatisme". Montserrat Santamarina
"Tu vas al forn i dius "Dona'm una barra de pa". I val 65 cèntims, i els hi falta un cèntim per tornar-te el canvi i et diuen "Et dec un". I tu dius, "Perdona, et deixes un pronom". ". David Paloma
"En aquella època es considerava que quan un home es masturbava cometia un assassinat. (un alumne tot vermell es posa a riure) Dedueixo pel teu riure que ets un genocida...". Oriol Jonqueres
"¿Estàs associant els conceptes "Infanta" i "guapa? ¿Trobes que la Infanta és guapa? Doncs quan vagis al zoo al·lucinaràs...". Francesc Burguet.
"A ti no te meto bronca porque eres vasco y no sé que amistades tienes". Francesc Burguet
"(referint-se a les ties) Ara us haureu de currar la carrera! ja no queden més prínceps!!!". Francesc Burguet
"(parlant de la caça de bruixes i de Walt Disney, q era dels ki mes havia denunciat) D'un tio q mata la mare de Bambi no te'n pots fiar". Martí Marín
"Urdaci director de La Farola!". Casimiro Torreiro

10/26/2004

Oda al conductor simpàtic

"Passi-ho bé!", diu algú que baixa de l'autobús. "I bona hora!", li respon el conductor.
No sé quants de vosaltres agafeu normalment l'autobús Casas que torna cap a Mataró des de Barcelona a la nit. Si ho feu, sabreu que a l'autobús que surt a les 22.35h de Barcelona (l'últim) hi ha el conductor més amable i simpàtic de tota l'empresa Casas, potser de Catalunya i tot.
És un noi de trenta anys i escaig, de Palautordera (té un accent del Montseny, sí...) i que destaca per la seva simpatia. I no és que ho digui jo, en diverses converses he pogut constatar que és una opinió generalitzada.
No us sabria dir massa el perquè, però és un conductor molt diferent a la resta, i amb això no vull dir que els altres (si més no la majoria) no siguin cordials. Quan pujo a l'autobús i veig que ell és el conductor, ja pujo més contenta. I no perquè parli amb ell, no sóc dels que es posen al primer seient i mantenen una llarga conversa amb el conductor... però sóc de les que algun cop m'he posat al segon seient i escolto la conversa entre el conductor i l'habitant del primer seient. De vegades la persona és una mica interessant, i el viatge passa millor, i de vegades hi ha qui es dedica a torturar els conductors amb històries que no tenen cap mena d'interès, ans al contrari. Però aquest conductor aguanta estoicament la conversa i fins i tot hi dóna peu!
Fa el torn de nit, però diu que li agrada, que a la nit el torn massa de pressa. Es nota que li agrada la seva professió, que hi posa ganes. Potser és això, el que fa que tingui un no sé què diferent: la il·lusió.

10/24/2004

Morir (de vegades a Bagdad)

Faig aquest post per dos motius. En primer lloc, per una demanda d'en Xavier Cugat, que no sé qui és però que llegeix el meu blog (gràcies!), i l'altra perquè acabo de veure el reportatge del 30 minuts sobre "Murs". Encara no sé com lligaré les dues coses... ja veurem.
Morir a Bagdad, l'obra de teatre. Bé, jo no en sé gaire de teatre, i és més, no m'acostuma a apassionar gens, les coses com siguin, no dec tenir aquest tipus de sensibilitat. Per tant, si les crítiques la deixen bé o no, la veritat és que això em deixa una mica freda. El que sí que puc dir és que em va semblar, com a mínim, original. El primer cop que la vaig veure em va agradar més; el segon cop, a Vilafranca, vaig pensar que li faltava alguna cosa, el final ens va deixar en general a tots una mica indiferents (si és que parlar de la mort et pot deixar indiferent). El que sí que crec, primer de tot, és el mèrit que té pel fet que totes les persones que ho fan són amateurs, i que van per Catalunya només per bona voluntat contribuint a una causa que els sembla justa. I això, per mi, és el que té més mèrit de l'obra. Pel que fa al contingut, als monòlegs... bé, es corresponen amb la diversitat dels seus autors. En recordo alguns que em van agradar molt ,i altres que eren superficials i fàcils, sense massa més interès, i a més no gaire pensats per a ser interpretats, amb unes parrafades i uns coneixements que els personatges que interpreten no dirien mai de la seva vida, crec que mostra més aviat els nostres arguments per estar en contra de la guerra, i no els arguments dels iraquians (en general, eh?). Vull dir que traspassem el que nosaltres diríem al que diuen els iraquians, i bé, crec que estaria bé intentar entendre com veuen ells /elles les coses, com pensen, què els passa... no sé si el món seria millor, però almenys seria més humà.
Veure "Murs" m'ha recordat la nostra breu estada d'aquest estiu a Palestina. Malgrat la nostra condició de turistes, l'odi es palpa fins i tot abans de creuar la frontera. Bé, la frontera als territoris ocupats, perquè no oblidem que Palestina té el nom oficial als mapes de "Territoris Ocupats de Palestina", cosa que no sé si em sembla més greu o més al·lucinant.
Morir. Tots morim. Però alguns ho fan abans que els altres. Alguns ho intenten evitar. Alguns ho busquen. Aquí, el debat és si els metges poden desendollar la màquina on un bebè de pocs mesos no té cap esperança d'una vida millor. Allà, no hi ha debat, però per si de cas, els soldats israelians (i els policies americans de la frontera, i tants milions de persones més arreu del món) disparen, no fos cas que es colés un terrorista potencial. Ostres, sí que és diferent el preu de la vida!
Morir a Bagdad, Morir a Kigali, Morir a Hebron, Morir a San Diego, Morir a Lhasa, Morir a Ceuta, Morir a Khartum, Morir a Monròvia, Morir a Algeciras, Morir a Barcelona...

10/23/2004

Escletxes

Ahir vam anar a una taula rodona que organitzava Capgròs sobre si la premsa digital podria substituir la premsa convencional. De fet, el tema es va dispersar una mica, però bé, aquesta no és la qüestió, per a llegir-ne cròniques segur que els altres assistents que hi havia per allí, també aficionats als weblogs, les faran molt millor.
La primera cosa que vaig copsar va ser, en un primer moment, veure que gairebé tots els assistents que en aquell moment hi havia allà presents, periodistes i alguns polítics, eren homes. D'entre els ponents, 5 i el moderador, només hi havia una dona. Ja sé que els homes que llegeixin això pensaran "no cal exagerar", però crec que aquestes petites coses que conformen el dia a dia són molt significatives, i com parlava ahir amb algú, les dones ens n'adonem més que els homes, potser perquè ens afecta directament.
Continuant amb aquest fet, hi havia una segona constatació. Malgrat que pràcticament tots els ponents eren els responsables d'un mitjà de comunicació digital, tots eren, de fet, la versió electrònica d'un mitjà "tradicional" (Capgròs, El Punt, TeleNotícies, ComRàdio). I, coses de la vida, la única noia que hi havia allà era la directora del diari electrònic La Malla, l'únic diari exclusivament digital, i que utilitza ja un llenguatge exclusivament per a la xarxa. Això em va fer pensar com els homes dominen encara el món que ells mateixos han creat, encara hi ha aquells "periodistes de la vella escola" (ídem als polítics), mentre que les dones s'obren pas i s'espavilen en les escletxes que aquest sistema els deixa (un dia tornaré al tema).

10/18/2004

Fauna (I)

Tots haureu coincidit algun cop, al llarg de la vostra etapa acadèmica o formativa de qualsevol tipus, amb una sèrie d’especímens (entre els alumnes, dels professors ja en parlarem en altres ocasions) que amb la seva presència s’han convertit en un tret definitori de les aules, la seva pròpia fauna. Nota: tots els casos estan basats i documentats en fets reals. El primer especímen és el que avui ha entrat a la classe d'ètica (pels no iniciats: estudio Filosofia a distància, a la UNEd, però dilluns tinc una mena de classes-tutories presencials, optatives). Es tracta d'aquell tipus de persones que es pensa que està sol a classe, i que el que li passa a ell ens ha d'importar a tots. En aquest cas era un senyor de mitjana edat, que comença la seva (suposo que esperada) carrera de filosofia. Ha arribat tard, i just en la presentació de l'assignatura, aixeca la mà. El professor li cedeix la paraula. "No, és que acabo d'arribar i m'agradaria que em comentessis la bibliografia de totes les assignatures que faig". El professor, amablement, li respon que per això haurà d'assistir a les altres classes o bé parlar amb els altres professors, que ell només parla de la bibliografia de la seva assignatura. però com que resulta que també fa la classe de lògica, hem hagut de suportar l'explicació de la bibliografia de lògica que acabava de fer fa un moment.
Perquè, esperar al final de classe per a preguntar-ho en privat, no, oi? O preguntar-ho als companys que fan les mateixes assignatures després durant el descans?
Tampoc ens han faltat les explicacions sobre si li agrada molt la filosofia, i Aristòtil (als altres que fem filosofia, ens deu agradar la física nuclear). En fi, que l'educació és un bé escàs...

10/17/2004

Nosaltres sí que sabem fer sorpreses

Abans que res, organització. Si cal anar a sopar a Vilafranca, la millor hora per sortir del Maresme no és altra que les 21.30h, com vam fer nosaltres ahir a la nit. Objectiu: anar a sopar (com a sorpresa) amb una amiga que fa anys la setmana que ve. Excusa: anar a veure Morir a Bagdad, espectacle teatral que fan uns mataronins sobre la guerra a l'Iraq i les conseqüències mortals per a la població.
Problema 1. Avisar algú perquè no sopi a les 21.30h de la nit (quan ja era a un bar-restaurant, a punt de demanar) no és una bona estratègia. Problema 2. Arribar a les 22.30h amb la intenció de sopar i després anar a veure l'obra, no és una bona estratègia. Problema 3. Demanar pizzetes calentes enlloc d'entrepans freds per emportar i que per tant arribem tard, tampoc és una bona estratègia. Problema 4. Arribar quan ha passat quasi mitja hora que ha començat l'espectacle (sort que no és narratiu en el sentit clàssic i que no passa res si entres més tard), sobretot quan dura només una hora, tampoc demostra una gran planificació. Però bé, finalment vam veure l'obra, vam menjar alguna cosa i vam poder parlar i explicar-nos cosetes, que feia temps que no ens vèiem!
Conclusió: si vols anar a sopar a Vilafranca per veure una amiga que fa anys, el dia abans la truques i li dius: vindrem 4 a sopar amb tu demà al vespre, espera'ns per sopar arribem quan arribem, i si tenim temps anirem a veure l'obra de teatre .A les nou va bé?

Ball de bastons

No, no em refereixo a la política.
Em refereixo al ball tradicional català que es balla amb picarols als peus i uns bastons a les mans, i que consisteix en no haver d'anar al metge després d'ajuntar-se vuit individus i anar-se donant cops (als bastons dels altres).
Ahir vam fer el primer assaig de la futura colla de bastoners i bastoneres de De Bòlit, la colla de cultura popular de Premià de Mar. A partir d'aquest grup de cultura tradicional catalana, ja hi ha geganters, capgrossos, tabalers, diables, grallers.... de totes les edats, i molts.
Recordo el primer cop que vaig anar a la Festa Major de Vilafranca, tenia 15 anys. Recordo aquella cercavila amb els castellers de Vilafranca, els falconers, grups de balls de bastons, esbarts dansaires.... i jo pensava, ostres a la nostra festa major l'únic que hi ha és la festa de l'espuma!!! (això llavors, que ara ja tenim una de les festes millors de Catalunya!). Sembla mentida, en tot aquest temps, el que ha canviat Premià en aquest sentit. Jo trobava a faltar poder participar en un esbart, tenir amics a la colla castellera i enamorar-me d'algun dels tabalers. Però no eren habituals aquestes manifestacions de cultura catalana per aquí. Ara, no obstant, i gràcies a l'esforç d'un bon grup de gent de Premià (en els quals no formo part) s'està recuperant la cultura tradicional d'una manera increïble (i després diuen que amb la immigració estem perdent la identitat!). Hi ha més de 50 diables, més de 30 tabalers (molts de 15 anys, justament), que tenen ganes de fer festa i de participar de tot això.
Estic contenta, tot i no viure ja a Premià (és que ja està bé, eh??) de poder participar humilment (de moment hem fet només el primer assaig) en tot això, i en anar a Vilafranca només haver de dir "ah, al Maresme també ho fem, això!".

10/15/2004

Leyla Zana, en català

Com publicava avui Vilaweb (m'hagués agradat que sortís a les notícies per televisió, però de moment es veu que no interessa), l'ex-diputada kurda Leyla Zana, després d'haver-se passat deu anys a la presó (el seu únic crim, parlar kurd, la seva llengua materna) ha anat al Parlament Europeu a recollir el Premi Sakhàrov que li van atorgar l'any 1995, i que per motius obvis no va poder recollir en el seu moment.
Doncs s'ha adreçat al Parlament, entre altres llengües, en català! Llengua que, per cert, actualment no està autoritzada en aquest Parlament dels Estats. M'ha fet molta il·lusió la notícia, en primer lloc perquè és una persona que admiro moltíssim i estic molt contenta que finalment l'hagin deixat en llibertat (només per la pressió de la UE, que sinó compleix els 15 anys sencers i potser algun més i tot!). El detall (i tota la intenció política que hi ha posat) de dedicar unes paraules en català demostra la seva sensibilitat per aquestes qüestions, que ella pot entendre perfectament bé degut a la situació que viu el poble kurd.
Empatia que també tenim nosaltres amb el Kurdistan (ben aviat, el Centre d'Informació i Recerca del Kurdistan sortirà a la llum!). Sort que entre les nacions sense estat ens fem costat les unes a les altres (i encara), perquè com hem pogut comprovar, si hem d'esperar que els estats ens donin algun tipus de suport, ho tenim ben magre...
Gràcies Leyla, gràcies per dedicar la teva vida sencera a lluitar per la justícia; per la del teu poble, i per la del nostre.

10/13/2004

Cinema i drets humans

Per cert, demà comença a Barcelona el Festival Internacional de Cinema i Drets Humans, que també es podrà veure a (simultàniament) a Bilbao, Girona, Madrid, Santiago de Compostela i Vinaròs. Si algú hi vol anar, a mi m'agradaria anar-hi algun dia ( o més d'un), que hi fan pelis que estan molt bé! Quan vam estar a Jerusalem havíem d'anar a veure "Arna's children" (crec que la fan el proper dilluns) però el director havia de venir amb la peli sota el braç, i estava a Jenin i no el van deixar creuar els checkpoints per baixar fins Jerusalem, així que ens vam haver de conformar amb un documental d'història dels segrestaments d'avió (molt adient, tenint en compte que tornàvem al cap de pocs dies en avió). Així doncs, m'agradaria poder-la veure ara! També vam veure allà (i no la fan en aquest festival, esperarem una propera ocasió) "Another Road home", una pel·lícula també sobre Israel i Palestina feta per la israeliana Danae Elon, filla d'un important escriptor jueu d'esquerres. Va estar molt bé, us la recomano (si la podeu aconseguir)!

Diarios de motocicleta

Ahir vam anar al cine a veure "Diarios de motocicleta", pel·lícula de Walter Salles protagonitzada per Gael García Bernal, que encarna un jove (i guapo) Ernesto Guevara, abans de ser "El Che", quan amb 23 anys recorre l'Amèrica Llatina de viatge amb un amic seu. És una pel·lícula d'aquelles que agraden de veure, plena d'ideals, de joventut, d'il·lusions... No pretenc fer una crítica literària (per això, busqueu el google que experts en cinema en fan a patades). La pel·lícula m'ha recordat una mica la sensació que tinc els cops que he anat de viatge (que tampoc han sigut tants com això). Quan coneixes a gent que ho està passant força malament, i clar, tu allà de vacances, per pocs diners que tinguis de pressupost pel viatge (com en el cas d'Ernesto i Alberto), mentre els altres lluiten cada dia, com diu el Che a la pel·lícula, "por cada alenada de aire" (bé, ell ho diu com a metàfora a partir de la seva asma, però crec que és una frase bonica i que serveix).
Això et fa sentir malament, trista, però cap de nosaltres hem triat el lloc on hem nascut, i és clar, això fa que el valor no estigui en el lloc d'on vinguis sinó al lloc on vagis, i potser fins i tot (i no m'entengueu malament) podria tenir més mèrit abandonar una vida "regalada" per lluitar pels drets i la injustícia dels altres, ja que la lluita dels "de baix" és una necessitat -no per això vull treure-li'n el mèrit, que quedi clar-. I en aquest sentit, malgrat tots els peròs que sé (alguns de vosaltres) que m'hi objectareu (i no dic que sense raó), Ernesto Guevara s'ha guanyat a pols el lloc que ocupa en la nostra admiració.

10/12/2004

Som "massa"

Aquest matí, com alguns milers de catalans i catalanes més, ens hem llevat dient-nos: "aquest matí anirem al Cosmocaixa, que a més fins el gener de 2005 és gratuït". Així que ens hem llevat, hem recollit amb el cotxe tots els membres de l'expedició (Premià, Barcelona...) i ens hem dirigit cap al Nou Museu de la Ciència, el Cosmocaixa (que per cert, no és una mica cutre posar el nom del patrocinador en el mateix nom del museu??). No sabíem massa bé cap a on havíem d'anar, un cop érem a la plaça Lesseps (no, no hem anat per la Ronda, havíem de passar per l'Eixample) però l'allau de cotxes a partir d'Hospital Militar (cotxes amb cadiretes de nens petits, nens més grans, ja no tan nens...) ens ha assenyalat el camí. Sí, aviat hem constatat que tots, absolutament tots, anàvem en la mateixa direcció, i que per tant passàvem de ser de simples co-ciutadans a ferotges competidors per a poder aparcar el cotxe menys enllà que la resta. Érem molts, i ningú estava disposat a cedir. I per què no dir-ho, quan hem trobat aquell lloc a un carrer amb pujada, una mica més amunt del museu, anant cap al Funicular, ens hem sentit ben satisfets de veure la resta de "pringats" com buscaven desesperadament vianants amb intenció d'agafar el cotxe i marxar, per posar de seguida les llums d'emergència i assegurar-se el tret. Un cop aparcats, hem baixat amb orgull caminant fins l'entrada del Museu. La sensació era "no serà tant", veient una cua immensa però amb la sensació que les portes encara no havien obert. Podem ser tan ingenus, de pensar que a les onze del matí el museu romania tancat encara? Sí. Fins que el noi de l'entrada ens ha fet veure que el museu era completament ple, i aquella gent esperava per a poder entrar quan els de dins sortissin. La nostra ingenuïtat no era només tal, sinó que a més, havíem comès l'error (de principiants en activitats de masses) de subestimar les dimensions de la cua, que pràcticament cobria dues illes de cases. Total, que amb la cua entre les cames, hem tornat a agafar el nostre cotxe tan ben aparcat i hem girat cua. Sí, som així d'originals. Anar al Cosmocaixa poc després d'haver-se inaugurat, quan és gratuït i en un dia on tothom, i tothom vol dir TOTHOM, té festa. Però és gratificant, això de sentir-se part de la "massa": ser la majoria en les estadístiques, ser la notícia en les aglomeracions, ser el perfil de "ciutadana catalana". Ara només ens falta marxar en cotxe els divendres a la tarda per l'A7, i tornar diumenge a la tarda, per contribuir a la caravana. També podríem anar a comprar el primer dia de rebaixes, o regals de Nadal el 24 a la tarda. però bé, qui ens demana ser originals? A més, si volguéssim ser diferents, haguéssim anat al Fòrum.